El lleuger pes de la justícia

En els últims anys a la meva família -la família petita, s'entén- ens han robat cinc vegades la bici: dues vegades hem recuperat les nostres velles bicis -que són les que tenim ara- però les altres tres no i aquestes eren noves. Cada vegada que un lladre actuava de nou, agafàvem un disgust considerable i ens preguntàvem com era possible que voltessin pel carrer gent amb tan pocs escrúpols com per emportar-se el que no és seu i desitjàvem de tot cor que finalment acabessin a on havien d'estar: a la presó. 
Quan algun lladre o estafador ens roba la indignació i la sensació de impotència s'instal·la en el nostre cos i exigim la màxima duresa contra aquests. És lògic. Emportar-se béns que ens han costat molts esforços és frustrant, que entrin a casa teva quan no hi ets encara és pitjor, fer-ho quan estàs dormint augmenta la sensació de risc i no vull ni imaginar-me el que pot ser un robatori amb violència o crims pitjors. Entenc que la societat es pregunti permanentment si no haurem fet una legislació massa permissiva, massa tova amb els delinqüents. Però, com tot a la vida, hi ha delinqüents i delinqüents. 
N'hi ha que són violents, perillosos, éssers dolents que volen fer mal, que frueixen destruint el que altres han construït amb molt d'esforç. Sobre aquest hi ha unanimitat sobre la necessitat de tancar-los i fer-los pagar el que han fet. N'hi ha d'altres, però, que són educats, vesteixen bé, parlen idiomes, han viatjat, porten cotxes potents i habiten cases elegants: són triomfadors. 
Abans per robar una gallina podies acabar a la presó, ara per robar menjar en un supermercat també. L'acció del Sindicat Andalús de Treballadors, el representant més famós del qual és l'alcalde de Marinaleda i diputat d'IU Sánchez Gordillo, ha tingut l'habilitat de portar el debat polític al nivell més humà. Per uns dies, setmanes i potser mesos el país ha parlat del realment tràgic del nostre país, que no és ni la prima de risc, ni l'índex de l'IBEX de la Borsa de Madrid sinó que a Espanya ja ha arribat la fam, la misèria i la necessitat. 
Si el curs passat va ser titular mundial que alguns nens grecs es desmaiaven de gana, aquest curs els titulars els donarem nosaltres. El tràgic de la nostra situació és que hem posat el diner per davant de les persones quan se suposava que aquell estava al servei d'aquestes. Desnonen de casa seva gent que no pot pagar la hipoteca, que a més queda endeutada de per vida, per anar a parar als bancs una propietat de la qual no saben què fer-ne per finalment malvendre-la i tot i així quedar arruïnats. No hauria estat més fàcil i humà transformar el propietari de l'habitatge en llogater i l'Estat en propietari en lloc de ser aquest l'avalador -i finalment pagador- dels deutes dels bancs però amb molta gent fora de les seves llars? 

Per ara, els uns (el PSOE) i els altres (el PP) s'han posat d'acord a fer recaure el cost de la crisi sobre els més dèbils i, a sobre, una bona part d'aquests ho entenen i ho comparteixen per allò de que "hem estirat més el braç que la màniga". Els que realment manen ja estan preparant l'opinió pública per a una nova retallada i sembla que aquesta vegada ja es tocarà les pensions en una nova volta del bucle cap a la pobresa generalitzada que és a on ens estan portant les polítiques econòmiques neoliberals i, tanmateix, no es parla de l'únic que ens pot fer sortir de la crisi: més activitat econòmica promoguda per l'Estat gràcies a l'augment d'impostos de les rendes del capital (beneficis empresarials, beneficis financers, transferència de propietats, transmissió de grans herències,...), lluita seriosa contra el frau fiscal, que segons els tècnics d'hisenda es concentra en les grans empreses i les grans fortunes, i augment del deute de l'Estat.
Però, és clar, ja se sap que hi ha lleis per complir-les i fer-les complir com les de robar en la més gran cadena de supermercats per donar de menjar qui ho necessita i lleis que tot i que són d'obligat compliment semblen més aviat indicatives o simples recomanacions com les relacionades a pagar impostos proporcionalment a la riquesa de l'individu. En aquest cas, sí, hom pot gaudir del lleuger pes de la justícia. 

Argemir González

(publicat a Diari de Girona)