Ser militant (d’esquerres) avui

La percepció general del fracàs de la democràcia espanyola; el desencís de la població envers les persones que gestionen les polítiques, la mal nomenada “classe política”; la crisi social i econòmica i; el trencament de l’estat del benestar, entre altres elements de tot tipus, fan que els partits polítics, en especial els de l’esquerra, s’enfrontin a una militància apàtica que gairebé és limita a exercir el seu dret a votar (i no sempre per desgràcia).

És ja un tòpic e fet que a les urnes voten majoritàriament i fidelment la gent de dreta. És també un tòpic que les diferencies i les ruptures internes es donen de forma especial entre els partits de l’esquerra. Dos trets que ens aboquen com a resultat a uns òrgans de direcció que es perpetuen sense recanvis i que es distancien de la realitat de la seva militància.

Malgrat seria fàcil donar la culpa a les direccions dels partits, hem de ser crítics perquè  també els i les militants tenim part de culpa. 

“Papà”  partit

A finals del franquisme, durant la transició i al principi de la democràcia, hi havia un desig de canvi, era fàcil identificar a l’ adversari, les reivindicacions eren clares, tothom sabia el que volia i el que no volia. Els militants d’aquestes etapes eren homes i dones convençuts de la importància de la lluita i de la importància de la participació activa de forma política a tots els àmbits de la vida i la societat.

La gent que militava ho feia no només a les manifestacions, també als mítings, en les enganxades de cartells, en les bustiades, en les protestes, en les vagues... a més participaven activament en els barris, en les escoles, en el seu entorn de treball i, a les llars, es parlava de política, dels partits o del partit.

Ara passats els anys, tothom s’ha deixat portar per una inèrcia en la que donen per suposat que pel sol fet d'estar adscrit a un determinat partit, o simplement de votar a aquell que més s’apropi als seus interessos, ja ni hi ha prou. És a dir hem passat de la tutela de “papà estat” a la de la tutela del “papà partit”. Ja ningú es pregunta “què puc fer jo pel meu país...” com deia la coneguda frase de  J.F. Kennedy, canviant l’enunciat per “què puc fer jo pel meu partit?”

Aquesta percepció de la política és pobre i decebedora. Que la ciutadania hagi perdut consciència del seu poder, és un fracàs de la democràcia. Però el fracàs és encara mes dur quan és la militància la que té aquesta percepció.

Les dones i homes que mantenim una militància activa ens sentim molt sovint perduts, cansats, amb la il·lusió sota mínims davant l'actitud de la resta de companys i companyes de militància. Perquè, com podem representar-los adequadament si quan hi ha convocatòries per informar, per debatre, per crear estratègies, acudeixen només els incondicionals, els de sempre i massa sovint, quatre gats?

Com podem canviar el que passa al nostre entorn si no coneixem el que pensa la militància? Perquè quan hi ha divergències internes, aquells que no es surten amb la seva, tiren la tovallola, es retiren i aconsegueixen justament el que no volien? Perquè es confon la discrepància amb l’enfrontament? 

Militància és participació

Cóm pot algú defensar des d’aquesta militància passiva, les idees o les accions que promouen els partits, si no les coneixen? Ens hem tornat tan superbs que creiem que ni hi ha prou amb omplir-nos la boca de consignes, de dogmatismes, de submergir-nos en les lectures dels teòrics de la nostra ideologia i esgrimir a tort i a dret els seus arguments, com a eines de captació de nous adeptes? Si és així, ens equivoquem molt i no anem enlloc.

I encara més, com volem transmetre els nostres ideals, les nostres propostes als altres, als que no ens coneixen o ens coneixen poc? Si no participem en aquelles activitats organitzades per la nostra organització política, si la gent no veu que som molts els que defensem unes determinades idees, aquestes es queden en una llacuna morta, en un túnel sense sortida. Ens convertim amb el peix que es mossega la cua.

És massa fàcil culpar als mitjans de comunicació de que fan oïdes sordes al que fem. Si som quatre o cinc no som notícia, som nosaltres els que hem de crear la notícia. I direu, amb raó, que els mitjans estan venuts, cert, que són esclaus dels grans partits, cert també. Però hi ha formes d’accedir a la gent, de mostrar el que fem o hem fet o farem. Difondre els butlletins propis, repartir cartells, fulletons, etc.

Però per fer-ho cal que dones i homes, militants, participin, col·laborin, es moguin. Cal que la militància sigui més que el fet de tenir un carnet a la cartera, d’exhibir en moments puntuals bandera, enganxina i puny en alt.  

Militar és participar, militar és no defallir, militar és visibilitat, militar és sumar per guanyar.


Marián Anguita
Coordinadora d’EUiA
de Blanes

Festa-dinar d'EUiA a EL VILAR

DINAR EUIA 2011
Com cada any, desprès de l'estiu us convoquem a la Festa d’EUiA de Blanes que tindrà lloc el:
DIUMENGE 30 DE SETEMBRE
AL PARATGE DE “EL VILAR”
Com ja sabeu és una festa en la que esteu convidats a assistir-hi acompanyats de les vostres families i amistats. És un moment especial en el que ens retrobem amb els companys i companyes de Blanes i comarques gironintes per celebrar i agrair la feina feta durant aquest any.
Aquest cop ens trobem en un moment especial, vivim una situació econòmica penosa i les retallades socials són cada cop més aclaparadora, malgrat aixó cal no defallir i seguir treballant, però també cal trobar un moment per l'esbarjo i per relaxar-nos.

Com altres anys, aprofitarem la trobada per fer entrega dels carnets de militants als nous afiliats del darrer any.
Us recordem que heu de confirmar la vostra assistència, així com la dels vostres acompanyants,per tenir temps de preparar tot el que calgui. El preu del dinar, per cobrir despeses, serà de 5 €.
També us recordo que cal que porteu estris per dinar, plats, gots i coberts.
Us esperem! No falteu!

Marián Anguita, nova coordinadora d'EUiA de Blanes

Donat que I’actual coordinadora Yolanda Lara var renunciar al seu càrrec, per motius professionals, tal com va informar en la Comissió Local del 27 d’agost, des d'aquesta Comissió es va proposar per ocupar aquest càrrec a Marián Anguita.
A l'assemblea d’EUiA celebrada el divendres 7 de setembre, es va aprovar el camvi de coordinadora per unanimitat, així com la composició de la nova Comissió Local.
Marián Anguita és militant d'EUiA i del PSUC Viu, i membre de la Comissió Local d'EUiA i del Comité Polític del PSUC Viu.

La composició de la Comissió Local queda de la següent forma:

Marián Anguita:Coordinadora i responsable de Comunicació
Yolanda Lara: Afiliació
Joan Salmerón: Finances i Àrea Municipal
Paco Martinez: Área sindical i Consell Nacional
Yanick Barbero: Organització
Amparo Ardanuy: Consell Nacional i Dona
Pepe Suarez: Responsable del local
Dolors Rubio: Secretaria i Àrea Social
Facundo Díaz: Joves


La nova Coordinadora va dirigir unes paraules a l'assemblea, manifestant entre altres que:"Hem de construir una esquerra que treballi des del present per poder tenir futur. Hem de deixar enrere la nostàlgia i el recordar constantment el que va passar, perquè si només fem això ens quedem encallats, no avancem. Amb això no vull dir oblidar, cal conèixer la nostra historia i els qui l’han fet, però la nostra obligació és treballar com a gent d’esquerres del segle XXI ."

15 S MARXA A MADRID: per defensar el futur ANEM-HI!


Data: 15/09/2012
Hora: 9-10 matí
Lloc: Madrid
Convoca: CCOO, UGT i altres entitats socials
Observacions: No Callem!

El dia 15 de setembre gran mobilització a Madrid per denunciar les polítiques d'austeritat i les retallades socials i laborals aplicades pels governs. La marxa està convocada per CCOO, UGT i un gran nombre d’organitzacions i col·lectius socials.


Ja us podeu apuntar als autocars que sortiran des de Girona, Blanes i Lloret el 14 de setembre per la nit. Més informació 972 217303.
Aquest acte es finançarà amb uns bons d’ajut de 10 euros
Ja es coneix el format de la mobilització del 15s que començarà entre les 9 i les 10 del matí amb una marxa de quatre columnes formades pels diferents col·lectius vinguts d’arreu de l’estat. Aquestes columnes sortiran de diferents punts de Madrid i acabaran confluint a les 12 hores en una gran concentració a la Plaça de Colón.

“2ª FESTA ROIG” I MANIFESTACIÓ EN DEFENSA DE L'ENSENYAMENT PÚBLIC!


Us convidem a que assistiu el divendres 4 de setembre, als actes que podeu veure a continuació. És important la vostra participació en els mateixos, perquè com tot el que afecta a les retallades en polítiques socials, cal mostrar el nostre rebuig e indignació.

“2ª FESTA ROIG” I MANIFESTACIÓ EN DEFENSA DE L'ENSENYAMENT PÚBLIC!

El proper DIVENDRES 14 DE SETEMBRE, a Blanes, es convoca una jornada de lluita per l'ensenyament públic i de qualitat.
Contra les retallades en educació, l'acomiadament de professors i professores, l'augment de les taxes i la retallada de beques. Contra els que volen retallar el nostre futur, mentre segueixen regalant milers de milions a la banca i les grans empreses. Perquè hi ha alternativa!

- 20 H MANIFESTACIÓ PEL CENTRE DE BLANES (punt de sortida davant l'Ajuntament de Blanes i arribada a la Plaça dels Dies Feiner
- 21 H LECTURA DEL MANIFEST (a la Plaça dels Dies Feiners)
- 21:30 H INICI DE CONCERTS (a la Plaça dels Dies Feiners), amb els grups:

- Shot by Bertha
- Suc de Civada
- Broken One
- DJ's Hell Monkeys


Hi haurà servei de barra amb entrepans, cubates i birra a preus populars.

Organitza: Associació Cultural Joan Comorera - Espai Jove Alternatiu

Col·labora: Grup Municipal d'EUIA-ICV - Ajuntament de BLANES

Avanzando hacia un Frente de Izquierdas

(publicado en Rebelión)
Como hemos podido ver en los últimos tiempos, la indignación de la ciudadanía ha ido creciendo como una mancha de aceite contra los gobiernos que en la Unión Europea, España y Cataluña, siguen los dictados y las imposiciones del Banco Central Europeo, verdadero lobby de la gran banca. Contra los gobernantes que priorizan la ayuda a los bancos, mientras recortan derechos laborales, presupuestos de educación, salud o servicios sociales. Los que aplauden el centralismo y los recortes estatutarios o mantienen, con costes millonarios, tropas militares de más que dudosa utilidad para defender la paz en alejados países.
En estos momentos de política neoliberal sin precedentes por parte del PP, mucho más antipopulares pero en la misma línea de la que empezaron el PSOE a nivel estatal y más tarde CiU en Cataluña, es más importante que nunca el reforzamiento de la izquierda transformadora y alternativa de todo el estado, que representan Izquierda Unida (IU-EUiA) y otras fuerzas de la izquierda plural (ICV, Cha, Verdes…) que ya se presentaron en coalición en las últimas elecciones generales del pasado mes noviembre, y que hoy ocupan un espacio significativo a la izquierda del PSOE, llevando a las instituciones la voz de los movimientos sociales y de la indignación ciudadana. Un trabajo conjunto que habría que ampliar, en la medida de lo posible, a todas aquellas fuerzas políticas y sociales, parlamentarias o extraparlamentarias (Bildu, ERC, BNG, Equo, Izquierda Anticapitalista…) , dispuestas a resistir ante la constante devaluación de la democracia que estamos sufriendo dia a dia.
En Cataluña, Esquerra Unida (EUiA) e Iniciativa Verds (ICV) renovaron también su alianza electoral para defender los valores de la izquierda transformadora y ecologista frente a las políticas antipopulares de la derecha, pero sería el momento de dar un decidido paso al frente y avanzar hacia una coalición más amplia, un verdadero “Front d’Esquerres” (Frente de Izquierdas) con otras fuerzas y colectivos de la izquierda alternativa, ecologista o independentista que se quieran sumar (ERC, CUP, Revolta Global…).
La máxima prioridad para el próximo periodo ha de ser la resistencia en todos los frentes contra la dictadura de los mercados, a través de la reforma del sistema financiero, la recuperación de la inversión pública, una fiscalidad justa y solidaria, la lucha contra el paro y contra la pobreza y el mantenimiento de los servicios públicos. Avanzando también, a través de una política más transparente y participativa, hacia un cambio constitucional, donde se supriman instituciones tan innecesarias como el Senado, y donde el derecho a decidir entre monarquía y república y entre un estado unitario, autonómico, federal o la autodeterminación de los pueblos que lo integran, sean normas fundamentales.
Jordi Córdoba
Coordinador de Esquerra Unida (EUiA) 
en las comarcas de Girona

El lleuger pes de la justícia

En els últims anys a la meva família -la família petita, s'entén- ens han robat cinc vegades la bici: dues vegades hem recuperat les nostres velles bicis -que són les que tenim ara- però les altres tres no i aquestes eren noves. Cada vegada que un lladre actuava de nou, agafàvem un disgust considerable i ens preguntàvem com era possible que voltessin pel carrer gent amb tan pocs escrúpols com per emportar-se el que no és seu i desitjàvem de tot cor que finalment acabessin a on havien d'estar: a la presó. 
Quan algun lladre o estafador ens roba la indignació i la sensació de impotència s'instal·la en el nostre cos i exigim la màxima duresa contra aquests. És lògic. Emportar-se béns que ens han costat molts esforços és frustrant, que entrin a casa teva quan no hi ets encara és pitjor, fer-ho quan estàs dormint augmenta la sensació de risc i no vull ni imaginar-me el que pot ser un robatori amb violència o crims pitjors. Entenc que la societat es pregunti permanentment si no haurem fet una legislació massa permissiva, massa tova amb els delinqüents. Però, com tot a la vida, hi ha delinqüents i delinqüents. 
N'hi ha que són violents, perillosos, éssers dolents que volen fer mal, que frueixen destruint el que altres han construït amb molt d'esforç. Sobre aquest hi ha unanimitat sobre la necessitat de tancar-los i fer-los pagar el que han fet. N'hi ha d'altres, però, que són educats, vesteixen bé, parlen idiomes, han viatjat, porten cotxes potents i habiten cases elegants: són triomfadors. 
Abans per robar una gallina podies acabar a la presó, ara per robar menjar en un supermercat també. L'acció del Sindicat Andalús de Treballadors, el representant més famós del qual és l'alcalde de Marinaleda i diputat d'IU Sánchez Gordillo, ha tingut l'habilitat de portar el debat polític al nivell més humà. Per uns dies, setmanes i potser mesos el país ha parlat del realment tràgic del nostre país, que no és ni la prima de risc, ni l'índex de l'IBEX de la Borsa de Madrid sinó que a Espanya ja ha arribat la fam, la misèria i la necessitat. 
Si el curs passat va ser titular mundial que alguns nens grecs es desmaiaven de gana, aquest curs els titulars els donarem nosaltres. El tràgic de la nostra situació és que hem posat el diner per davant de les persones quan se suposava que aquell estava al servei d'aquestes. Desnonen de casa seva gent que no pot pagar la hipoteca, que a més queda endeutada de per vida, per anar a parar als bancs una propietat de la qual no saben què fer-ne per finalment malvendre-la i tot i així quedar arruïnats. No hauria estat més fàcil i humà transformar el propietari de l'habitatge en llogater i l'Estat en propietari en lloc de ser aquest l'avalador -i finalment pagador- dels deutes dels bancs però amb molta gent fora de les seves llars? 
Per ara, els uns (el PSOE) i els altres (el PP) s'han posat d'acord a fer recaure el cost de la crisi sobre els més dèbils i, a sobre, una bona part d'aquests ho entenen i ho comparteixen per allò de que "hem estirat més el braç que la màniga". Els que realment manen ja estan preparant l'opinió pública per a una nova retallada i sembla que aquesta vegada ja es tocarà les pensions en una nova volta del bucle cap a la pobresa generalitzada que és a on ens estan portant les polítiques econòmiques neoliberals i, tanmateix, no es parla de l'únic que ens pot fer sortir de la crisi: més activitat econòmica promoguda per l'Estat gràcies a l'augment d'impostos de les rendes del capital (beneficis empresarials, beneficis financers, transferència de propietats, transmissió de grans herències,...), lluita seriosa contra el frau fiscal, que segons els tècnics d'hisenda es concentra en les grans empreses i les grans fortunes, i augment del deute de l'Estat.
Però, és clar, ja se sap que hi ha lleis per complir-les i fer-les complir com les de robar en la més gran cadena de supermercats per donar de menjar qui ho necessita i lleis que tot i que són d'obligat compliment semblen més aviat indicatives o simples recomanacions com les relacionades a pagar impostos proporcionalment a la riquesa de l'individu. En aquest cas, sí, hom pot gaudir del lleuger pes de la justícia. 


Argemir González
(publicat a Diari de Girona)