per Ricard Bruguera Sais
Avui se m’ha apagat la bombeta. Si
quan tinc una bona idea se m’encén, avui m’he adonat que no tinc idea de res. El
desencadenant? Un reportatge que es va realitzar recentment en motiu de
l’aniversari del’11S.
En aquest reportatge,
s’entrevistava un home que havia estat 4 anys a la presó de Guantánamo acusat
de terrorisme internacional (11S). Explicava històries realment terrorífiques
de la seva condemna a la presó més famosa (i polèmica) dels últims anys. No
entraré en el debat de si el que explicava aquest home era verídic o no. Tan
sols diré que en cas afirmatiu, hi ha algunes persones que haurien de ser
portades davant la justícia amb la mateixa rapidesa amb la que van empresonar
aquest senyor. El terror no es pot combatre (sota cap circumstància, i per molt
que costi afrontar-ho) amb la mateixa moneda.
Aquest exemple es suma a l’extensa
llista de casos en què no sabem què creure, qui diu la veritat i qui no. El per
què és ben simple: perquè no podem ni
ens deixen poder conèixer el que
realment va passar.
Quin va ser el motiu de la guerra d’Irak o, en aquest cas,
d’Afganistan : diners i recursos econòmics o la llibertat? Qui va ser més just
en la seva política, Stalin o Hitler? Són Cuba i Veneçuela dictadures o democràcies?
El nombre i la diversitat de fonts d’informació en casos com aquests és tal que
el debat sol quedar en suspens.
A qui afecten més aquests dubtes de
què creure i què no? A la població menys experimentada i sense gaires criteris
propis per poder decidir-se, és a dir, als joves.
I aquest és el meu cas. Tinc 19
anys i tinc el mateix problema. Els meus professors de la universitat em
demanen que miri els telenotícies, però, com sé que els de la cadena de
televisió que miro fan referència a la veritat al 100%?
Estic indignat perquè,
ja que formo part d’aquesta societat, el mínim que puc demanar és que, ja que
se’m transmet informació, aquesta sigui verídica. De cop, un dia veig com la
gent comença a sortir al carrer, a asseure’s a les places, a parlar, a
informar-se els uns mitjançant els altres, i a protestar pels problemes que
tenen en comú.
Em vaig decidir a unir-m’hi,
bàsicament per informar-me, perquè, entre tots, poguéssim intentar saber el què
passa avui en dia a la nostra societat i lluitar pel que crèiem just. En la
norma suprema que regeix el nostre país, és a dir, la CE, s’hi recopila explícitament el dret de reunió en
espais públics (sempre i quan sigui pacífica i sense armes), pel que, ni
aquesta gent ni jo, fèiem res d’il·legal.
No obstant, un dia vaig engegar la
televisió i vaig veure que la policia, amb motius, per dir-ho d’alguna manera,
dubtosos, comença a carregar amb violència desmesurada contra les persones que
estaven reunides en les places. Algunes personalitats amb càrrecs públics declaren
als mitjans que el que passa és que s’està privatitzant un espai públic, que
les persones que es reuneixen van contra el sistema, i que intenten manipular
la opinió ciutadana. No sé si les persones que em coneixen em veuen així,
l’únic que puc dir és que jo no m’hi considero.
Penso que, en una societat, sempre
fa falta un sistema per poder conviure tranquil·lament els uns amb els altres.
No obstant, quan intento buscar un sistema que persegueixi el màxim benestar
pel màxim nombre de persones possibles, em titllen (i m’amenacen de mort) de
comunista com si tingués una malaltia mental greu. Si intento saber el que
passa al meu voltant, passo a ser manipulador. Si protesto contra les
injustícies (les meves i les de bona part de la població), sóc antisistema.
Així doncs, després de tot aquest caos, només em queden dues preguntes al cap.
Què puc creure i què no? Què puc ser i què no?
De moment no tinc la resposta a cap
d’aquestes dues preguntes, o, com diria Sòcrates, només sé que no sé res. Però
el que sí que sé és que em nego a seguir així la resta de la meva vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada