Toda mi vida he sido militante de alguna causa, ¡qué le voy ha hacer! Creo en el compromiso. Con unas cuantas décadas a mi espalda las he visto de todos los colores, pero hay algunas que son difíciles de digerir por mucha entrega y fidelidad a los ideales que impregnen mis poros.
Hoy se me ha exigido un sacrificio y he aceptado el reto en pro de la obediencia de partido: asistir a un acto de un llamado partido político, Ciutadans.
Como soy gata vieja, me he mentalizado: he practicado algunas técnicas de relajación, he recordado algunas técnicas teatrales y, finalmente, he visitado con especial dedicación el cuarto de baño. Antes de entrar en la sala de actos he aspirado profundamente…
Todo en vano, no he conseguido mantener mi imperturbabilidad, he fracasado, hasta el punto que, después de una hora de haberme alejado de una situación infernal, aun no me he recuperado.
Miro d’asserenar-me, i començo la meva crònica. Poca assistència per començar, una vintena llarga de persones entre les quals es comptaven familiars d’alguns dels integrants de par
tit i quatre o cinc infiltrats, entre ells jo, d’altres tendències polítiques.
Les estrelles invitades, dos pesos pesants del partit: la diputada Carmen de Rivera i el president del partit i també diputat Albert Rivera. Sí, sí, aquell mateix tant bufó que en una campanya va posar despullat.
Carmen de Rivera ha iniciat el míting amb bales de fogueig. Un discurs inconnex on el més destacable ha estat el remarcar per tres cops que ella és “abogado”, les qüestions de gènere no van amb aquesta senyora. Arguments populistes, manipulació de dades, especial èmfasi en com de dolents i malgastadors que som els catalans que volem veure cinema en català i carregant les tintes en els barracons escolars, donant la culpa al govern de la Generalitat, de la situació. Ni en parlo del discurset sobre l’Estatut. Per dir-les, encara que poc dotada per a l’oratòria, dir-les ben grosses.
Un petit vídeo promocional que no m’atreveixo ni a comentar - veieu i jutgeu: http://www.youtube.com/user/ciudadanos#p/u/1/GbWxs4piEFg - sobre que “Cataluña somos todos”, l’eslògan de la seva actual campanya, abans de donar pas al primer actor de Ciutadans.
Arribats a aquest punt, una de les infiltrades, no ha resistit més hi ha hagut d’abandonar la sala. Igual que a “Supervivientes” volia arribar al final, però les circumstàncies l’han sobrepassat. Una estoneta més ha resistit el més jove dels infiltrats i company de cuites, però la seva joventut ha estat també un punt negatiu, la passió dels jovents lliga malament amb la obligada resistència que imposen aquests actes. Com a fondista política espero arribar a la final.
Ai las! El discurs de l’Albert Rivera no fa més que donar voltes i mes voltes al voltant de l’antinacionalisme i de les crítiques més barroeres cap al govern tripartit. Arguments populistes però que complauen a l’audiència embadalida. Es barregen les vegueries amb l’atur, el cas Millet serveix per donar força a la mala gestió de la Generalitat. El pobre Montilla és més criticat pel fet d’esser cordovès i ser president, com si fos un renegat de la “causa” nacional espanyolista. Segons Rivera, els que defensem que Catalunya és una nació estem obligant a la població a triar entre la nostra mare i el nostre pare, o al inrevés, si un d’ells es català i l’altre no.
Ai, ai! Que dirien el meu pare i els meus tiets, vinguts del Jaen profund si ho sentissin. Uns són republicans, altres socialistes, tots parlen català, alguns fins i tot ballen sardanes, cosa que jo no faig gens bé, i gairebé tots estan a favor de les consultes nacionalistes. De quina Catalunya real m’està parlant en Rivera? Dels seus en conec alguns, però encara més d'aquells que s’assemblen als meus tiets. La presència del català a Catalunya és per a ell abusiva i fomenta la discòrdia entre els qui hi viuen (ja ho deia l’Aznar que el català era per a la intimitat).
Mitja hora verborreica comença a minvar la meva resistència. Em remoc a la cadira, em mossego les galtes per tal de no dir ni paraula, però segueixo al peu del canó. De sobte una frase, com un llamp diví, em cau al damunt i destrueix totes les meves cuirasses: “hace treinta años nunca hubiéramos llegado a esta situación”. Refot! He saltat de la cadira com si em punxessin i he sortit, cames ajudeu-me, cap al carrer amb un atac d’angoixa per por que l’acte s’acabés entonant el “Cara al sol”.
Us demano perdó, companys, camarades. No he estat digna de la vostra confiança. Però la prova era molt dura. No us heu adonat que la influència de l’acte era tan gran que al principi d’aquesta crònica només podia expressar-me en castellà! He fet com en Rivera, que ha començat en català una estoneta, allò de fer contens a tots, per seguir en la llengua oficial.
Clar que jo no he sentit cap proposta clara de com ho farien per solucionar tot el que critiquen, però potser ha estat perquè he abandonat la trinxera, ara que, si us dic la veritat, no crec que en portessin cap de proposta.
Hoy se me ha exigido un sacrificio y he aceptado el reto en pro de la obediencia de partido: asistir a un acto de un llamado partido político, Ciutadans.
Como soy gata vieja, me he mentalizado: he practicado algunas técnicas de relajación, he recordado algunas técnicas teatrales y, finalmente, he visitado con especial dedicación el cuarto de baño. Antes de entrar en la sala de actos he aspirado profundamente…
Todo en vano, no he conseguido mantener mi imperturbabilidad, he fracasado, hasta el punto que, después de una hora de haberme alejado de una situación infernal, aun no me he recuperado.
Miro d’asserenar-me, i començo la meva crònica. Poca assistència per començar, una vintena llarga de persones entre les quals es comptaven familiars d’alguns dels integrants de par
tit i quatre o cinc infiltrats, entre ells jo, d’altres tendències polítiques.Les estrelles invitades, dos pesos pesants del partit: la diputada Carmen de Rivera i el president del partit i també diputat Albert Rivera. Sí, sí, aquell mateix tant bufó que en una campanya va posar despullat.
Carmen de Rivera ha iniciat el míting amb bales de fogueig. Un discurs inconnex on el més destacable ha estat el remarcar per tres cops que ella és “abogado”, les qüestions de gènere no van amb aquesta senyora. Arguments populistes, manipulació de dades, especial èmfasi en com de dolents i malgastadors que som els catalans que volem veure cinema en català i carregant les tintes en els barracons escolars, donant la culpa al govern de la Generalitat, de la situació. Ni en parlo del discurset sobre l’Estatut. Per dir-les, encara que poc dotada per a l’oratòria, dir-les ben grosses.
Un petit vídeo promocional que no m’atreveixo ni a comentar - veieu i jutgeu: http://www.youtube.com/user/ciudadanos#p/u/1/GbWxs4piEFg - sobre que “Cataluña somos todos”, l’eslògan de la seva actual campanya, abans de donar pas al primer actor de Ciutadans.
Arribats a aquest punt, una de les infiltrades, no ha resistit més hi ha hagut d’abandonar la sala. Igual que a “Supervivientes” volia arribar al final, però les circumstàncies l’han sobrepassat. Una estoneta més ha resistit el més jove dels infiltrats i company de cuites, però la seva joventut ha estat també un punt negatiu, la passió dels jovents lliga malament amb la obligada resistència que imposen aquests actes. Com a fondista política espero arribar a la final.
Ai las! El discurs de l’Albert Rivera no fa més que donar voltes i mes voltes al voltant de l’antinacionalisme i de les crítiques més barroeres cap al govern tripartit. Arguments populistes però que complauen a l’audiència embadalida. Es barregen les vegueries amb l’atur, el cas Millet serveix per donar força a la mala gestió de la Generalitat. El pobre Montilla és més criticat pel fet d’esser cordovès i ser president, com si fos un renegat de la “causa” nacional espanyolista. Segons Rivera, els que defensem que Catalunya és una nació estem obligant a la població a triar entre la nostra mare i el nostre pare, o al inrevés, si un d’ells es català i l’altre no.
Ai, ai! Que dirien el meu pare i els meus tiets, vinguts del Jaen profund si ho sentissin. Uns són republicans, altres socialistes, tots parlen català, alguns fins i tot ballen sardanes, cosa que jo no faig gens bé, i gairebé tots estan a favor de les consultes nacionalistes. De quina Catalunya real m’està parlant en Rivera? Dels seus en conec alguns, però encara més d'aquells que s’assemblen als meus tiets. La presència del català a Catalunya és per a ell abusiva i fomenta la discòrdia entre els qui hi viuen (ja ho deia l’Aznar que el català era per a la intimitat).
Mitja hora verborreica comença a minvar la meva resistència. Em remoc a la cadira, em mossego les galtes per tal de no dir ni paraula, però segueixo al peu del canó. De sobte una frase, com un llamp diví, em cau al damunt i destrueix totes les meves cuirasses: “hace treinta años nunca hubiéramos llegado a esta situación”. Refot! He saltat de la cadira com si em punxessin i he sortit, cames ajudeu-me, cap al carrer amb un atac d’angoixa per por que l’acte s’acabés entonant el “Cara al sol”.
Us demano perdó, companys, camarades. No he estat digna de la vostra confiança. Però la prova era molt dura. No us heu adonat que la influència de l’acte era tan gran que al principi d’aquesta crònica només podia expressar-me en castellà! He fet com en Rivera, que ha començat en català una estoneta, allò de fer contens a tots, per seguir en la llengua oficial.
Clar que jo no he sentit cap proposta clara de com ho farien per solucionar tot el que critiquen, però potser ha estat perquè he abandonat la trinxera, ara que, si us dic la veritat, no crec que en portessin cap de proposta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada