El "cambalache" de la justícia injusta

Marián Anguita

Diuen que la justícia és cega, també diuen que és justa però, "visto lo visto" en els darrers anys, resulta difícil de creure-ho. La gent del carrer es troba amb sentències que no entén ni troba justes ni lògiques. És clar que la gent normal i corrent poc entenem dels entrellats de la justícia i del seu llenguatge críptic i estrany. Però el que sí que veiem i patim són els resultats.

Així doncs, els grans defraudadors, els dilapidadors i lladres de grans fortunes robades de les arques públiques i per tant, robades de les nostres butxaques, es passegen com si res pels carrers en els seus cotxes de luxe, sense vergonya i, si acaben a la garjola, en poc temps són al carrer, i les seves comptes del banc segueixen plenes. Els lladres "de tres al cuarto", els que furten el moneder a la plaça, entren i surten de jutjats i de presons com si hi anessin a fer estades de vacances. Les presons estan plenes, i els jutjats desbordats per la feina. I la justícia és lenta, molt lenta, fins acabar la paciència de tothom.

A l’altra cara de la moneda s’obren causes insòlites contra persones o institucions que atempten contra tota lògica, com és el cas del jutge Garzón que, encara que a tots no caigui bé o que alguna de les seves formes d’actuar siguin excessivament mediàtiques, a la majoria ens sembla que la seva fita última és la obtenció de justícia per a tothom. Però, en nom de la democràcia, una paraula que en boca d’alguns queda embrutada, s’accepten querelles en la seva contra, emparant-se en rebuscats i incomprensibles arguments legals, per atrevir-se a posar-se al costat dels que volen que es faci justícia als represaliats pel franquisme i als que volen trobar les restes de les víctimes que varen quedar ocultes en la vergonya de les fosses comunes.

I el més greu, querelles incoades pels hereus d’aquella dictadura opressora. Els mateixos que posen en llocs públics de prestigi a bocamolls demagogs com Neira o a “padres coraje” manipulats per una demagògia populista. Els mateixos que volen acabar amb la llibertat i tornar-nos a portar als temps obscurs del franquisme. Els mateixos que volen tornar a enterrar i callar totes les veus crítiques, totes les veus solidàries que s'aixequen a España i en l'àmbit internacional en defensa del jutge i en defensa del que representa.

I per il·lustrar tot això només cal escoltar Cambalache, un tango argenti, compost per Enrique Santos Discépolo al 1934 i que Enric Barbat i Guillermina Motta van traduir en el seu disc “Tango” al 1972, de la què us reprodueixo la lletra.

Drapaire (Cambalache)

Que el món és i serà una porqueria jo ja ho sé
en el 409 i en el 2000 també,
que sempre hi ha hagut lladres, maquiavèl·lics i amargats
desastres i estafats i algun home de bé,
però que el segle XX és la disbauxa, ja no cal negar-ho
doncs no fa cap falta,
vivim tots barrejats com una sopa
i com una tropa tots uniformats.
Avui ja no és cap problema ser recta o ser traïdor
ignorant, savi, lladre, generós o estafador
tot és igual, res és millor, tan és un burro com un professor
i si un viu en l’impostura o roba per ambició
tan li fot que sigui metge, pixa-reixes, rei de bastos
caradura o polissó.
És falta de respecte, és un insult a la raó,
qualsevol és un mec, qualsevol un senyor,
mesclat amb Stravinsky va Sant Jordi i la Cocó
Capone i Napoleó, Carnera i Sant Martí,
exactament igual que en la botiga fosca d’un drapaire
s’ha barrejat la vida
i ferida com ocell panxa enlaire
veus plorar una biblia sobre un mostrador.
Segle XX de paperassa, problemàtic i orellut
el qui no plora no mama, i el qui no roba és que és cur,
tira endavant, sense mirar
que a la caldera anirem a parar,
si és igual el que treballa nit i dia com un bou,
que el que viu de tots els altres,
que el que mata, que el que cura
o aquell que t’afaita el sou