Marcos Ana, lluitador, somniador i poeta

El poeta i lluitador antifranquista, ha complert 90 anys plens de vida i il·lusió. Lúcid, coherent i sempre fidel als seus ideals ha rebut aquets darrers dies el merescut homenatge d'entitats polítiques, socials i culturals.

El seu lema de vida ha estat: Vivir para los demás es la mejor manera de vivir para uno mismo, y així ho ha demostrat dia rere dia. Els seus poemes són també un testimoni, ple de sensibilitat i de consciència social.

23 anys a les presons feixistes no han trencat mai el seu esperit. Les seves vivències són moltes, i les ha recollit en el llibre "Decidme como es un árbol", en el qual també inclou moltes de les poesies escrites i publicades durant la seva vida.

Marcos Ana és un exemple de vida, però també és el mirall on molts s'haurien de mirar. Convençut de la vigència de les premises comunistes, no defuig encarar-se als errors comesos. La seva mirada crítica no és la del desencís, sinó la de l'esperança.

Si en voleu saber més podeu visitar el seu blog:

http://www.marcos-ana.com/

Entrevista emesa per TV3 el 29 de gener als "Matins de Josep Cuni´"

“Mi vida,

os la puedo contar en dos palabras:

Un patio.

Y un trocito de cielo

por donde a veces pasan

una nube perdida

y algún pájaro huyendo de sus alas”.

Ha nascut un comunista

Del bloc d'en Maxi Rica

Em trobo des del passat Ple de l'Ajuntament de dilluns, amb ganes d'escriure per donar les gràcies públicament al regidor i portaveu del PdB Anselm Ramos.
No, no estic boig ni vaig pujat de voltes.

El cas és que, tal i com habitualment fa quant parla (i mira que feia temps que no obria boca en els plens), no es pot aguantar d' "escopir" l'adjectiu de comunistes quant fa referència a la gent d' EUiA-ICV. Ho fa amb un to de menyspreu i de supèrbia. Com si el fet de ser titllat com a tal fos el pitjor dels greuges que una persona pogués rebre; som el dimoni personificat!!.

Així que, senyor Ramos, reflexionant sobre el menyspreu que sent cap als comunistes, no puc pensar altra cosa de les seves paraules que els comunistes estan a les antípodes de vostè, en plantejaments ètics, morals i polítics. Fent-li una radiografia ideològica i política no puc extreure altra conclusió sobre la seva persona que no indiqui que el seu grup polític basa els seus plantejament en: la marginació social dels desvalguts, la discriminació per raons de naixement, l'exclusió social dels col·lectius menys afavorits de la nostra societat, la jerarquització dels espais de decisió política amb l'anulació dels espais de participació i de debat popular, l'olor a ranci i al règim.

Senyor Ramos: quan vostè parla dels comunistes, aconsegueix allò que 23 anys d'hegemonia pujolista havien aconseguit trencar, i és el de vincular el comunisme a la lluita per les llibertats, la justícia, la solidaritat, la fraternitat.
Vostè solet ha aconseguit fer-nos sentir vinculats a aquest nom/adjectiu al qual no sabíem si ho érem.
Senyor Ramos, des de dilluns em sento comunista.

Gràcies

Maxi Rica

Corruptes

Cada nou cas de corrupció política em produeix un estat d'indignació i de decepció que imagino és generalitzat. No és estrany que molta gent arribi a la conclusió que tots els polítics són iguals i que la millor relació que es pot tenir amb la política és no tenir-ne cap. Combatre la corrupció passa necessàriament per informar sobre aquesta però la primera conseqüència és que una part de la ciutadania es desentén dels afers públics.

Si volem reflexionar sobre aquests fets la primera cosa que hauríem de recordar és que hi ha corruptors i corromputs perquè estem en una societat que és en essència corrupta: el capitalisme regnant justifica l'existència de rics i pobres i, fins i tot, de molt rics i de molt pobres. En una societat igualitària la corrupció no tindria sentit ja que el gaudi dels bens seria col•lectiu i, en tot cas, s'hauria de corrompre a tota la col•lectivitat.

La meva experiència personal em fa afirmar que la majoria de persones que fan política -em resisteixo a anomenar-los polítics- ho fan per motius nobles: per ideologia i per voluntat de servei públic. Però és evident que també hi ha els que defensen interessos personals o bé tenen la voluntat d'enriquir-se il•lícitament com és el cas que ara esquitxen a populars i socialistes.

Si de veritat volem combatre la corrupció hem de legislar més i millor. Per exemple, els interessos econòmics i el patrimoni personal dels càrrecs públics han de ser públics. Però públics de veritat i no en declaracions guardades en una carpeta d'un despatx tancat a pany i forrellat. En l'època d'internet aquestes dades haurien d'estar a disposició de tothom a la xarxa. I quan parlo de tots el càrrecs polítics em refereixo a tots: des del regidor del més petit poble fins al rei passant pel president i ex-presidents de govern.

Però per més legislació que es desenvolupi mai no serà suficient i, en última instància, és la ciutadania qui ha d'elegir entre partits que toleren als corruptes (PP i CiU), partits que tenen corruptes (PSOE-PSC), o partits que no només no els tenen sinó que els combaten, com l'alcalde d'IU de Seseña en la seva lluita contra l'extrema especulació urbanística i la compra de polítics del magnat del totxo El Pocero.

Com sempre, lector-ciutadà, teva és la decisió.

Argemir González